Una de les característiques del procés separatista ha estat la imposició d'un llenguatge i una terminologia que podríem classificar de realisme-màgic-populista. Aquest realisme-màgic-populista els porta a dir que Catalunya és una colònia amb dret a l'autodeterminació o dir que Espanya és una dictadura que té presos polítics i repressió. Per cert, curiosa manera de ser empàtics referir-se així a Espanya.

En qualsevol cas, la realitat és això de menys. És evident que si a Espanya hi hagués repressió i presos polítics haguéssim estat fulminantment expulsats de la Unió Europea, però aquest detall menor mai els ha desanimat perquè l'important és que la màgia flueixi. I així porten vostès vuit anys.

Ara li toca a la qüestió de l'amnistia i apliquen exactament el mateix populisme que amb el tema de la repressió o dels presos. El populisme és extraordinàriament còmode perquè no exigeix pensar ni raonar. És com el populisme dels quals diuen que això s'arreglaria il·legalitzant a tothom sense ordre judicial.

Pensar i raonar és més incòmode, cal esforçar-se, posar els colzes i a curt termini, efectivament, no sol generar rèdits polítics. A mi mai m'ha importat. Jo intentaré raonar i sé que fer-ho amb vostès és com fer-ho amb una paret, però no em dirigeixo tant a vostès sinó a aquesta gent qualsevol, que ara mateix ens està escoltant, que vulgui raonar, encara que no comparteixi tot el que diré a continuació.

El denominat Dret de Gràcia té dues modalitats: l'indult i l'amnistia. L'etimologia ja assenyala la diferència entre ambdues. Amnistia ve de l'arrel grega ‘amnèsia’ efectivament, extingeix per complet la pena. L'amnistia no cap en el nostre ordenament jurídic i com assenyala el gran jurista, Enrique Gimbernat, pot considerar-se inconstitucional en la mesura que la nostra Constitució no sols no la nomena explícitament, sinó que prohibeix explícitament els indults generals de manera que descarta, lògicament, les mesures més generals que aquests.

Les amnisties, quan sí que procedeixen, que no és el cas, s'orienten fonamentalment en dos sentits; en primer lloc, despenalitzar conductes que fins llavors eren delictes. Perquè això ocorri s'exigeix una nova escala de valors, la que comporta el pas d'una dictadura a una democràcia. Per exemple, a Espanya el ‘adulteri’ i el ‘amancebamiento’, que és com se'n deia llavors a les parelles de fet (que mana nassos) deixen de ser delictes amb aquest pas. Aquesta via es descarta per a aquesta situació perquè la malversació, per exemple, no deixarà de ser delicte, pot modificar-se, però no desapareix, continua sent un delicte molt greu, per cert.

La segona via de l'amnistia és aquella que es refereix a delictes que romanen tipificats, però mai fa taula rasa de tot el passat sinó d'aquells que es van cometre en defensa dels principis i valors del nou sistema polític democràtic. D'aquí ve que la immensa majoria dels amnistiats en la transició espanyola ho fossin pel delicte d'associació il·lícita, que era un delicte polític, però la malversació i la sedició no són ideologies polítiques. I ho repetiré perquè és segurament el que mai acaben d'enxampar, la malversació i la sedició no són ideologies polítiques.

En definitiva, acceptar l'aprovació de l'amnistia suposaria acceptar que, fins a aquesta aprovació, Espanya ha estat una dictadura, i això no li ho empassa ningú. Totes les democràcies del món en occident reconeixen a Espanya com un igual, amb els seus defectes i les seves virtuts, però com un igual.

Era plenament conscient, i ho deia anteriorment, que això que acabo d'explicar a vostès els dóna completament igual. Vostès poden continuar dient que són Napoleó Bonaparte o Elvis Presley i assumeixo que hi ha una part de la societat catalana que està disposada a continuar creient que vostès són Napoleó Bonaparte o Elvis Presley, però, encara que Elvis continuï viu és evident que no és cap de vostès.

Ningú en la comunitat internacional acceptarà que a Espanya hi ha presos polítics ni repressió ni que som una dictadura. I, per tant, en la mesura que Espanya no és una dictadura no cap cap amnistia.

I fins aquí arriba la meva argumentació amb el sincer desig de no haver-los fos el cervell amb aquesta, els desitjo també de manera molt sincera, un Bon Nadal i un pròsper Any Nou.