Vostè ha decidit acudir a les reunions de Presidents Autonòmics per a parlar de finançament, entre altres coses, i a mi em sembla bé, és més, té vostè el dret i l'obligació, ambdues, d'intentar aconseguir allí el millor acord possible, exactament igual que la resta de presidents autonòmics d'Espanya.

El problema no és aquest, el problema és per què ha estat vostè dos anys sense acudir a aquesta mena de reunions perdent oportunitats, però, en qualsevol cas, entendrà que m'embargui l'emoció en veure-li per primera vegada fer alguna cosa amb sentit. A veure quant li dura. Tant és així que la novetat m'inspira a compartir amb vostès una reflexió sobre la història del finançament autonòmic a Catalunya.

Catalunya va renunciar en el seu moment al concert econòmic. La delegació catalana de Trias Fargas, Pujol i Miquel Roca no volien passar pel mal tràngol de cobrar impostos i van preferir el sistema ja conegut de “el peix al cove”.

Per part seva, en aquests temps ERC, PSC i PSUC qualificaven el concert, i cito textualment de “relíquia Carlista conservadora”. I podran dir-me, amb raó, que han passat molts anys i això podria canviar, cert, però no pretendran que els catalans siguem els únics habitants del planeta terra que no tinguem cap responsabilitat sobre els encerts i errors que van cometre els nostres antecessors.

Bascos i navarresos van demanar el concert, però no el van aconseguir de manera unilateral el van pactar i posteriorment van votar amb el conjunt dels espanyols. Catalunya

va renunciar al concert i en conseqüència, qualsevol canvi que desitgem en el finançament haurem d'acordar-lo i pactar-lo amb la resta dels espanyols.

Perquè la via unilateral mai funciona. Mai ha funcionat. Només serveix perquè determinats hiperventilats es vengen a dalt i es facin els valents, però a l'hora de la veritat només ha portat divisió i desgràcies. Perquè parlant de desgràcies, com les que estem vivint, potser l'únic ensenyament positiu que podrem extreure d'aquesta situació és que només avançarem si bascos, catalans, asturians, madrilenys… en definitiva, tots els pobles d'Espanya som capaços de sortir units. Dividits som molt poqueta cosa en canvi units els espanyols som capaços de superar qualsevol adversitat per difícil que aquesta sigui.