Intervenció d'Alejandro Fernández en la Convenció Nacional del PP a València

Estem celebrant la convenció nacional del partit, una convenció presidida per la il·lusió i la convicció que d'aquí sortirem amb un projecte guanyador per a Espanya, que serem capaços d'oferir una alternativa, que ho farem de la mà de Pablo Casado que concitarà el suport majoritari de la societat espanyola.

I precisament per aquesta convicció, per aquest optimisme puc entendre perfectament que el denominat assumpte català preocupi molta gent. És lògic, no tant pel partit en si mateix, si no per la missió que tenim encomanada, la nostra no és una missió qualsevol, som, ni més ni menys que, els dipositaris d'una responsabilitat única que és garantir els drets i llibertats de tots els catalans, independentment de com pensin.

En aquest sentit, volia començar traslladant un missatge d'optimisme i d'esperança. En aquest nou cicle polític que s'obre el Partit Popular de Catalunya creixerà com en la resta d'Espanya, però vaig una miqueta més enllà, i m'atreveixo a dir que el nostre esperit de partit, és especialment indestructible especialment a Catalunya per paradoxal que sembli, i intentaré explicar-ho responent a la pregunta que s'ha plantejat aquest matí.

Per què ens afiliem al Partit Popular? Jo em vaig afiliar al Partit Popular de Catalunya en l'estiu de 1994 amb 18 anys acabats de complir. Puc assegurar-vos que en aquells dies si el teu objectiu era créixer en la vida no et feies del PP a Catalunya ni boig, et feies convergent. Hi havia raons de pes per a prendre aquesta decisió, si aspiraves a un càrrec públic, Convergència l'anaves a aconseguir immediatament, els sobraven a milers. Si et feies del PP en 1994, les possibilitats de tenir un càrrec públic eren, com en l'acudit, una o cap.

Igual passava si et feies convergent, immediatament passaves a formar part del ‘establishment’ català, de la gent socialment acceptada. Però no sols això, també a Madrid et podien donar mimitos en nom del mite aquest del nacionalista català moderat que tant s'emportava. En canvi si et feies del PP català, no sols passaves a formar part del llistat de pàries en la teva pròpia terra, sinó que fora de Catalunya les coses no eren especialment senzilles. Si feies un acte en català que millor en castellà, si ho feies en castellà que millor en català, si moderaves el discurs que per què no l'enduries i si l'enduries que per què no el moderaves, en fi, que tot són avantatges.

Però malgrat aquest meravellós escenari, aquí estem. I la pregunta és per què? Perquè si vingués un observador extern o si aterrés a Catalunya un marcià i ens observés es preguntaria que impuls masoquista porta a aquesta bona gent a participar en el projecte del PP català amb semblant panorama. És que no és masoquisme, tot el contrari, és una pulsió profunda, sincera, emocionant, que va molt més allà de prebenes o de càlculs personals. És una passió irrefrenable que es resumeix en dues paraules: Espanya i llibertat.

Espanya i llibertat consagren la nostra vocació política i ens permeten superar qualsevol adversitat per difícil que aquesta sigui i us puc assegurar que les que vivim són molt difícils. Espanya i llibertat són les paraules màgiques que ens recorden el meravellosa que pot ser la nostra terra, Catalunya, quan fem les coses junts.

En definitiva, Espanya i llibertat és la raó fonamental per la qual ens vam ficar en política i és la raó per la qual els nostres companys, els vostres companys, i jo mateix, continuarem defensant aquestes dues paraules en el Parlament o on sigui fins que es congeli l'infern.

Visca la llibertat, visca Catalunya i viva Espanya!