“Les llacunes del finançament”

Mentre un dels paratges més importants naturals de Catalunya cremava sense control i el foc segava la vida de cinc bombers de la unitat d’elit, els polítics catalans amb comandament en plaça no han perdut ocasió d’oferir un altre espectacle de contradiccions i desautoritzacions protagonitzat entre Saura i la ministra Chacón que molt bé es podrien haver estalviat.Era el moment de dividir les nostres forces entre la lluita contra el foc i el suport emocional a les famílies que el necessitaven, però tampoc en aquesta ocasió no ens deslliurem dels acostumats exemples de descohesió i de falta de coordinació que desprestigien tant la política catalana.

Mentre això passava, el Parlament va celebrar una maratoniana sessió per debatre el nou model de finançament que en res no anava a canviar la situació i l’única lògica del qual només és justificable des de la perspectiva nacionalista de CiU, que en aquesta negociació s’ha quedat sense protagonisme i necessitava trobar-ho elevant el to de la reivindicació i apel·lant als incompliments estatutaris. Lluny han quedat els fronts comuns, les fotos de família dels que acudirien junts a Madrid a negociar l’acord conforme a les disposicions estatutàries, i és que la legislatura va arribant a la seva fi i tots necessiten trobar el seu espai i escenificar discrepàncies.

El nou acord de finançament s’ha negociat entre governs del mateix signe, en una opaca negociació bilateral l’únic objectiu de la qual era garantir-se l’estabilitat política per a la resta de la legislatura. Res no els ha importat condicionar amb això el futur d’altres governs autonòmics, que s’han quedat al marge de la negociació i que tenen dret a retreure tant el procés com l’acord final.

El PSOE necessitava aliats que sempre estiguin disposats a ajudar si els suposa rèdits per a la seva política partidista i els permet anar un pas més enllà en la seva espiral de reivindicacions. Així ho expressava el màxim dirigent d’ERC des de la tribuna, en afirmar que els seus tres diputats en el Congrés han estat determinants en la decisió. Mentre no obtinguin la seva independència somiada afavoriran tot acord que suposi un pas ferm cap a ella i el principi de solidaritat està de més.

L’acord també era important per al PSC que, amb una triomfalista posada en escena, ha volgut salvar la cara en l’últim tram d’una legislatura que sabia perduda, aconseguint un acord que garanteixi l’estabilitat i avançar un pas cap a un futur incert.

L’acord és d’interessos polítics i no econòmics i té inquietants llacunes. El pacte ha estat qualificat per alguns experts com una tortura estadística, basada en estimacions que poc han de veure amb la realitat. No existeixen xifres oficials, manca de compromisos concrets i de garanties de compliment, i el més greu és que el nou model preveu uns ingressos en la recaptació que res han de veure amb l’actual conjuntura, en la qual els ingressos via imposats són en caiguda, la destrucció d’ocupació se situa ja en un 17% i en la que l’únic remei per fer efectius els compromisos adquirits és l’augment dels impostos en un context desfavorable de crisi que penalitzarà la recuperació i incrementarà el dèficit públic.

Si certament el nou model suposa un gran increment dels recursos, ara és el moment de ser més rigorosos que mai. És necessari fer públiques les xifres, aplicar criteris d’austeritat i complir les mesures de disciplina pressupostària que limitin el dèficit i que posin en pràctica un procés de simplificació del sector públic que ha crescut de manera exponencial, reduint el nombre d’organismes i empreses públiques. Està pendent la reforma fiscal que ha d’evitar la penalització de les empreses catalanes, abordar la rebaixa d’impostos que les discrimina i els permeti suportar la crisi.

Entre la prioritats ha de constar també la garantia d’impulsar un nou model de finançament que permeti a les entitats locals superar l’actual situació d’asfíxia financera que pateixen i que garanteixi la igualtat en la prestació de serveis amb independència del territori en el qual es resideixi.

Però el més important és garantir que els nous ingressos estaran subjectes a criteris d’inversió ajustats a les necessitats socials que reclamen un increment a les partides pressupostàries corresponents a sanitat, educació, seguretat i serveis socials, especialment a garantir el compliment de la llei de dependència que acumula un considerable retard.

En els últims anys hem estat testimonis de les grans expectatives generades pels governs socialistes que mai no arriben a complir-se i que afavoreixen la desconfiança i la desafecció política. Si el nou model de finançament és tan beneficiós com diuen, ara tindran l’ocasió de demostrar-ho

Partit Popular de Catalunya © 2012

• Contacte
• Política de privadesa
• Mapa web