“On van els nostres diners?”

12.07.2009 El Mundo

Carina Mejías

‘Segurament aquest serà un dels caps de setmana de més tràfec econòmic. Quan aquest article vegi la llum, probablement haurem estat testimonis muts de la posada en escena del nou acord de finançament.Una successió de declaracions i reaccions a les negociacions d’un nou model que ha de venir a pal•liar la crisi, després que nombroses notícies publicades aquests dies posin de manifest l’enorme endeutament de les administracions públiques i el creixement desmesurat del sector públic en tots els àmbits de l’Administració.

Entre negociació i negociació, els membres del tripartit hauran exhibit els seus habituals desacords i la seva disconformitat amb un model de finançament que mai no els semblarà suficient i del qual el mateix president del govern, admet abans d’aprovar-se, que pugui estar subjecte a modificacions.

Segurament o gairebé amb tota probabilitat, a les queixes dels socis del tripartit s’uniran les queixes dels diferents presidents autonòmics, mostrant la seva disconformitat pel tracte de favor dispensat a alguns en reunions de caràcter bilateral de les quals res no se sap i l’opacitat de les quals, aixeca la sospita de possibles privilegis per a uns i perjudicis per a d’altres.

En la funció del finançament cada un té el seu paper, encara que aquesta vegada l’escenari no serà el Consell de política fiscal i financera, ja que Rodríguez Zapatero es guarda el paper protagonista en qui l’important és quedar bé i en qui evidenciar una distribució de guanys que els deixi tots contents.

A Catalunya, som molts els que ens preguntem quines seran les condicions, en les quals invertirem els ingressos i com els gestionarà el tripartit. Ja que en els últims anys, ha crescut la indignació per la malversació dels diners públics, fent que molts se’n qüestionin si el nou finançament no hagués d’anar acompanyat de criteris d’inversió, alhora d’exigir rigor, i una major transparència i eficàcia en la gestió.

Són molts els exemples que així ho exigeixen. Aquests dies ha transcendit com Carod-Rovira paga dietes als seus representants en les ambaixades catalanes per valor de 12.000 euros al més, als que cal sumar la dotació pressupostària de 2,2 milions euros que destinen a la proliferació de les mateixes diversos llocs del món, a més a més del salari de cada un dels empleats.

També fa ara un any, descobrim que la promoció de les seleccions esportives catalanes costa a la butxaca dels catalans 1,2 milions d’euros al que cal sumar el lloguer del palauet que utilitzen com sedi en el centre de Barcelona.

Així mateix, tenim coneixement que la promoció de la llengua catalana i l’ensenyament en català al sud de França ens costa als catalans 2,9 milions d’euros del nostre pressupost. O la promoció de les nombroses empreses i entitats, que controla l’editor i president d’Acció Cultural del País Valencià, que ha rebut més de 10 milions d’euros de la Generalitat de Catalunya durant els últims cinc anys.

També hem sabut que en política de cooperació el govern català no té els comptes clars, i que entre moltes altres coses, les tribus indígenes de l’Equador han rebut de mans del Vicepresident, un milió d’euros per al foment de les llengües indígenes.

D’altra banda, tenim el doblatge de les pel•lícules al català, que ens ha costat 1,5 milions d’euros, i els costos dels informes innecessaris o les subvencions a nombroses entitats presidides per amics que cal pagar favors com les dues últimes escandaloses subvencions concedides a la Fundació Cultura, que va rebre 77.000 euros l’últim trimestre de 2008 i els 50.000 euros que va rebre Sobirania i Progrés, ambdues presidides pel candidat d’ERC a les europees i avui eurodiputat Oriol Junqueras.

La quantitat de diners dilapidats és molt i les necessitats socials pendents d’atendre en prestacions de dependència, costos sanitaris, places escolars, ajuts a les famílies, atenció als majors i un llarg etcètera es podrien haver sufragat en bona mesura amb aquests imports.

Malbaratar els diners públics ha fet créixer la indignació del conjunt dels catalans que conscients de les dificultats per les que travessen en temps de crisi, i encara satisfets pels nous guanys de l’acord de finançament han d’exigir als responsables de la seva gestió major transparència i rigor